Reflexions entorn als trencaments de parella
La separació d’una parella, encara que sigui de mutu acord i amb bona relació entre ambdues parts, sempre suposa una pèrdua i un dels fets vitals que generen més mal estar a les persones.
Però, perquè s’espatlla una parella?
Mai hi ha una raó única i sempre les equivocacions han estat comeses per ambdues parts. Però solen donar-se algunes d’aquestes causes:
- Persones immadures emocionalment, que reaccionen de manera infantil, capritxosa, inconstant, amb inseguretat.
- Al cap dels anys, ambdós membres tenen interessos diferents.
- Persones més egocentristes, que decideixen experimentar noves experiències.
- Manca la comunicació, confiança i respecte.
- La monotonia i rutina porta a l’avorriment i al desinterès.
- La decepció de veure que la parella no canvia les coses que li resulten molestes.
Les tres fases dol sol
El dolor és una successió de sentiments als que els cal cert temps per ser superats. Encara que les persones som diferents, l’ordre en el que s’experimenten aquests sentiments és molt similar per a tothom, i sol passar per tres fases:
- La primera fase del dol sol produir uns primers sentiments especialment dolents, com: plor, pena, ràbia, preocupació, culpabilitat, records passats, preguntar-se el per que,… . Són comuns les nits sense poder dormir, pensant en el que ens han fet, o en que ens hem equivocat nosaltres,…. Aquests sentiments els experimenta especialment la persona que no ha provocat la separació.
- A la segona fase del dol la persona comença a acceptar el que ha passat, adaptant-se poc a poc a la nova situació. Llavors sorgeixen noves preocupacions: valoració de les pèrdues econòmiques, materials i de propietats, la custòdia dels fills, nova vida social,….
- A la tercera fase del dol, la persona separada ja pot començar a reorganitzar la seva vida. Valorarà que recrear-se en el patiment, a la única cosa que la porta és a paralitzar-la. Llavors ja és un bon moment per fer aquelles activitats que no s’havien pogut fer amb la parella, i que sempre li havien quedat pendents: classes de ball, un creuer pel Bàltic o unes tertúlies literàries, ….
Generalment, els amics que envoltaven a la parella recent divorciada eren persones casades, i per això molts cops es fan noves amistats i nous grups de relació social.
Cal tenir present, però, que aquestes fases del dol són una orientació global que és sol manifestar en aquelles persones que no presenten una psicopatologia afegida, la qual comportaria un dol patològic: quan es neguen els fets, arribant a transformar la realitat; és manté la il·lusió i una actitud de recerca obsessiva cap a la parella perduda; hi ha una important pèrdua d’autoestima. Quan aquest dol és torna crònic o és incapacitant per fer vida normalitzada, el millor és buscar ajut professional amb un especialista.
Quan la ex-parella tenen fill/es menors d’edat o depenents, encara és complica més la situació, ja que s’han de fer molts més pactes: custodia dels infants, responsabilitats compartides, educació i seguiment de l’evolució dels fills,…
El canvi de vida que comporta per als fills també pot ser fruït de sentiments de culpa per la parella divorciada. Sobretot, si el membre de la ex-parella no té la custòdia dels fills, sol patir neguit o tristor pel fet de no poder gaudir de la convivència diària amb ells, i sent que s’està perdent el seu creixement, i que no pot influir tant directament en la seva educació.
I per la mare o el pare que tenen la custòdia dels fills, les càrregues del pes de la seva educació poden arribar a angoixar molt per l’accés de responsabilitat que els comporta.
Tot i que és conegut que els infants creixen més sanament protegits en una llar acollidora d’un pare o una mare divorciats, que no amb uns pares que viuen junts, però tenen uns nivells alts de conflictes.
El divorci sense fills en edats depenents dels pares és una altre qüestió: el trencament del vincle entre la parella sol ser més fàcil quan als pactes a establir.
El que segurament no es valora, és que moltes vegades no és tant traumàtica la separació com ho serà més tard el divorci. Sobretot quan hi ha fills, sol durar molts anys el contacte entre ambdós pares.
El fet d’establir les condicions econòmiques en la separació de parella comporta molts tràmits legals, pactes per distribuir les propietats, assignació i tipus de custodia quan hi ha fills, … Separar-se, canvia l’economia de les famílies: dues primeres vivendes, impostos, hipoteques,…
Molts cops, un dels dos membres de la parella té un sou molt superior a l’altre, i el repartiment dels bens es fa difícil de pactar,… Moltes vegades és la mare qui té uns ingressos inferiors, i sol ser ella la que té cura dels fills de la parella,….
Les etapes altament emocionals o en la que la persona esta deprimida o angoixada, és un mal moment per a prendre decisions, doncs és molt fàcil equivocar-se per manca d’objectivitat. Algunes persones, fruït de prendre decisions en un moment poc adequat degut al seu patiment o culpabilitat, accepten sense lluitar el que el seu ex-conjugue li proposa, perdent d’aquesta manera gran part dels seus drets.
Per que la figura d’un mediador familiar davant els divorcis?
Per procurar evitar conflictes i baralles entre la parella, avui en dia hi ha una alternativa, que és la figura del mediador familiar, recolzada pel Comitè de Ministres de l’Estatut del Consell d’Europa, amb l’objectiu d’ajudar a arribar a pactes amb solucions amistoses dels conflictes, en interès de tots els membres de la família, especialment quan hi ha infants.
L’objectiu de la mediació és millorar la comunicació, reduir els conflictes entre les parts, arribar a acords amistosos, assegurar la continuïtat de les relacions personals exitoses entre pares i fills, reduir el temps necessari per a la solució dels conflictes, … El mediador també orienta en aspectes més senzills i quotidians: com s’informarà de la nova separació i s’afrontarà el canvi amb la família, els amics, els veïns, els educadors dels fills,…
La figura del mediador ajudarà a no caure en errades molt freqüents davant dels fills com: parlar-los-hi malament del pare/mare dels infants del que un s’ha separat; fer servir als infant per traslladar encàrrecs per l’altre pare/mare; preguntar al fills per saber com està l’ex-parella; fer del nostre fill el nostre confident, ja que aquest rol l’ha de fer un altre adult.
Aquestes mesures ben portades faran que el divorci emocional, sigui més ben tolerat, no emmascarant-lo amb baralles per pactes econòmics mal resolts.
Molts dels canvis durant el divorci poden semblar problemàtics o donar tensió. Però, afortunadament, la majoria d’aquests problemes acabaran disminuint amb el temps.
És bo que reflexionem en el que representa en aquests anys 2.000 un divorci, i en el que representava en els anys 1.970: en pocs anys, per sort, la nostra societat ha canviant molt, fent-t’ho tot més fàcil i menys traumàtic.
